AMIC INSEPARABLE
No
puc més! Vull que te'n vagis de la meva vida! -
vaig cridar.
Quan em va trobar la meva mare, estava
assegut en el terra del lavabo amb el cap amagat entre les meves cames. Els
trossos trencats del mirall estaven escampats per tot arreu. Les meves
llàgrimes s'havien eixugat i només el meu gest compungit podia endevinar que
havia estat plorant tota la tarda. La meva mà no deixava de sagnar.
Feia molt de temps que el coneixia. Al començament
em va semblar divertit tenir per amic un nen que fos com jo. Tot això va
canviar amb el temps. No m'agradava parlar amb ell perquè el seu joc favorit
era repetir el que jo deia i això em molestava moltíssim. Vaig decidir un dia
deixar de parlar-li i ell simplement va fer el mateix. Ara penso que hi havia moltes coses estranyes
en ell però que mai m'havien sorprès fins ara. Només apareixia a llocs concrets
i sempre en els mateixos. Mai no l'havia vist menjar ni beure i semblava que
mai dormia encara que sí que es quedava a casa moltes vegades.
Passava el temps i la seva presència es va
convertir en una rutina. Contínuament copiava les coses que m'agradaven fer
però vaig comprendre que teníem gusts similars. Li encantava comprar-se la
mateixa roba que jo i les hores que passàvem plegats ens feia tenir un aspecte
molt similar. Un dia els vaig preguntar als meus pares si jo tenia un germà
bessó i la cara de sorpresa dels dos, no va necessitar d'una resposta. En el
meu interior jo ja sabia que això no podia ésser possible: m'haurien parlat
d'ell, sabria el seu nom...
Vaig conèixer una noia a l'institut i vaig
entendre el que era amor a primera vista. Però va arribar aquell dia que ho va
arruïnar tot. Vaig trucar la Clàudia i em va dir que anés a casa seva a passar
la tarda. Després de compartir una estona de conversa amb els seus pares, vam
anar a la seva habitació. La Clàudia em va dir que estava molt enamorada de mi
i que no volia que ens separéssim mai. Jo no me n'havia adonat fins aquell
moment que jo també l’estimava. Em va agafar de la mà i ens vam posar de peu. Ella
va començar a besar-me i aleshores va succeir. Vaig obrir els ulls i ell
també estava allà besant la meva xicota.
No podia creure-m’ho i la meva reacció va ser sortir d'allà sense demanar cap
tipus d’explicació. Mentre corria pel carrer no volia pensar en res.
Necessitava cridar però la meva veu estava ofegada per les meves llàgrimes.
Vaig arribar a casa meva i no sabia què fer. No hi havia ningú a qui
explicar-li el que havia passat. Me'n vaig anar a rentar la cara i el vaig
veure allà plorant com jo. No entenia el
perquè i la meva reacció va ser d'una ràbia intensa. Vaig prémer el puny
amb força i li vaig pegar mentre
cridava:
No
puc més! Vull que te'n vagis de la meva vida!
Vaig seure en el terra i vaig entendre en
aquest moment que l'únic amic que havia tingut fins conèixer la Clàudia era
ell. Aquest amic tan estrany que m'havia acompanyat tants anys era el reflex
del meu propi jo. Des d'aquest dia vaig deixar de veure en els miralls a un
desconegut i vaig començar a veure'm a mi mateix.
Pseudònim: HOMERO
