MICRORELAT N.5

AMIC INSEPARABLE
No puc més! Vull que te'n vagis de la meva vida! - vaig cridar.
Quan em va trobar la meva mare, estava assegut en el terra del lavabo amb el cap amagat entre les meves cames. Els trossos trencats del mirall estaven escampats per tot arreu. Les meves llàgrimes s'havien eixugat i només el meu gest compungit podia endevinar que havia estat plorant tota la tarda. La meva mà no deixava de sagnar.
Feia molt de temps que el coneixia. Al començament em va semblar divertit tenir per amic un nen que fos com jo. Tot això va canviar amb el temps. No m'agradava parlar amb ell perquè el seu joc favorit era repetir el que jo deia i això em molestava moltíssim. Vaig decidir un dia deixar de parlar-li i ell simplement va fer el mateix.  Ara penso que hi havia moltes coses estranyes en ell però que mai m'havien sorprès fins ara. Només apareixia a llocs concrets i sempre en els mateixos. Mai no l'havia vist menjar ni beure i semblava que mai dormia encara que sí que es quedava a casa moltes vegades.
Passava el temps i la seva presència es va convertir en una rutina. Contínuament copiava les coses que m'agradaven fer però vaig comprendre que teníem gusts similars. Li encantava comprar-se la mateixa roba que jo i les hores que passàvem plegats ens feia tenir un aspecte molt similar. Un dia els vaig preguntar als meus pares si jo tenia un germà bessó i la cara de sorpresa dels dos, no va necessitar d'una resposta. En el meu interior jo ja sabia que això no podia ésser possible: m'haurien parlat d'ell, sabria el seu nom...
Vaig conèixer una noia a l'institut i vaig entendre el que era amor a primera vista. Però va arribar aquell dia que ho va arruïnar tot. Vaig trucar la Clàudia i em va dir que anés a casa seva a passar la tarda. Després de compartir una estona de conversa amb els seus pares, vam anar a la seva habitació. La Clàudia em va dir que estava molt enamorada de mi i que no volia que ens separéssim mai. Jo no me n'havia adonat fins aquell moment que jo també l’estimava. Em va agafar de la mà i ens vam posar de peu. Ella va començar a besar-me i aleshores va succeir. Vaig obrir els ulls i ell també  estava allà besant la meva xicota. No podia creure-m’ho i la meva reacció va ser sortir d'allà sense demanar cap tipus d’explicació. Mentre corria pel carrer no volia pensar en res. Necessitava cridar però la meva veu estava ofegada per les meves llàgrimes. Vaig arribar a casa meva i no sabia què fer. No hi havia ningú a qui explicar-li el que havia passat. Me'n vaig anar a rentar la cara i el vaig veure allà plorant com jo. No entenia el  perquè i la meva reacció va ser d'una ràbia intensa. Vaig prémer el puny amb força i  li vaig pegar mentre cridava:  
No puc més! Vull que te'n vagis de la meva vida!  
Vaig seure en el terra i vaig entendre en aquest moment que l'únic amic que havia tingut fins conèixer la Clàudia era ell. Aquest amic tan estrany que m'havia acompanyat tants anys era el reflex del meu propi jo. Des d'aquest dia vaig deixar de veure en els miralls a un desconegut i vaig començar a veure'm a mi mateix.


Pseudònim: HOMERO

Cap comentari: