NADAL '12 A EL LOCAL





Programació de cinema hivernal!!



Hola gent!!

Us avancem la nova programació de cinema per a aquest hivern que està a punt de començar!


Com a principal novetat, el dimecres 23 de gener (també a les 19h) farem un cinefòrum sobre la censura amb el clàssic "Ladrón de bicicletas", de Vittorio de Sica.Esperem que us agradi i us animem a venir a El Local a gaudir del millor cinema!


Salut i bones festes!!

Cinema diumenge 2!!!

Hola, gent!!

Aquest diumenge 2 de desembre reprenem l’activitat cinèfila amb la comèdia cubana de zombis “Juan de los muertos”, que tancarà el cicle “Morts de riure”. A les 19h: llums, càmera... acció!!!

JUAN DE LOS MUERTOS (dir. Alejandro Brugués, 2011, Cuba, 94 min.)

Una horda de zombis àvids de carn humana assola els carrers de l'Havana. S'estén el rumor que els responsables de la situació són grups al servei dels Estats Units. El pànic s'apodera de la gent, enmig de la confusió apareix una espècie d'heroi: Juan, que, amb l'eslògan "Juan de los muertos, matamos a sus seres queridos”, s'ofereix a la gent per eliminar, per un mòdic preu, als seus familiars infectats.

Fresca, delirant, descarada i molt divertida. “Juan de los muertos” és un exerci de gamberrisme i autohumor que vivisecciona la societat cubana al qual és impossible resistir-se. Guanyadora del premi del públic al Fantastic Fest de 2011. Un film ideal per passar la tarda de diumenge.

No hi falteu!!!

FES-TE SOCI/SÒCIA DE EL LOCAL

El Local, com a projecte autogestionat, requereix de la participació i implicació de tots i totes vosaltres. Fer-se soci/sòcia significa oferir suport social i econòmic per a poder dur a terme aquest projecte. Junts ajudem a construir espais alternatius, de lluita i reivindicació. 
Si vols fer-te soci/sòcia és tan senzill com omplir la butlleta que trobaràs a la barra de El Local i dipositar-la a la bústia que hi tenim. També ens ho pots fer saber a través del la nostra adreça electrònica localripollet@gmail.com. 


Anima’t, fes-te soci/sòcia de EL Local!!!

Cinema diumenge 11!!!




Hola gent!!

Aquest diumenge 11 de novembre a partir de les 19h tenim una nova cita cinematogràfica a El Local amb la projecció de la pel·lícula “Un funeral de muerte”, que obrirà un nou cicle titulat “Morts de riure” (tancarà el cicle “Juan de los muertos”, el proper 2 de desembre).

La mort, associada normalment en la cultura occidental a un sentiment de tragèdia i drama, també pot ser font d’inspiració de l’humor. Us presentem en el present cicle dues comèdies negres que a través de la sátira i la paròdia ens faran riure a l’hora que reflexionar sobre la mort i altres temes i tabús com les relacions familiars, les tendènies sexuals, els usos i costums socials...  per morir-se de riure!!!

UN FUNERAL DE MUERTE (dir. Franz Oz, 2007, UK, 90 min.)

Mentre una família anglesa prepara el funeral del patriarca, la tensió creix a mesura que surten a relluir les antigues picabaralles entre els fills. L'aparició d'un desconegut que afirma que el difunt ocultava un fosc secret contribueix a empitjorar les coses, la qual cosa obliga a la família a prendre mesures dràstiques per evitar que el funeral es converteixi en un desastre total.

Notable divertiment impregnat d’humor negre que ens farà riure amb tot un catàleg de situacions d’allò més absurdes e imprevisibles. Tres anys després de la seva estrena, al 2010, Hollywood va fer el seu propi remake (inferior a l’original, com és habitual).

No hi falteu!!!

CASTANYADA A EL LOCAL '12

Família!


Ja hi tornem a ser! Un any més de castanyada a El Local. I això vol dir bon menjar, una mica de foc, música en directe, DJ convidats, moscatell i sobretot, bones castanyes!
 
El dia 31 d'octbre a partir de les 21:00h hi haurà sopar per a tothom: un bon plat combinat d'amanida de pasta, truita de patates, empanada gallega i un got de vi, al mòdic preu de 5€. Si ets sòci/a de El Local et podràs beneficiar d'un petit descompte.

A les 21:30 els Rhythm'n'moyo inciaran una batucada des del Centre Cultural fins a la nostra seu per começar a animar la festa.

A les 22:00 podrem ballar rumbeta de la bona al ritme de Los Ternura (Barberà del Vallès).

Quan acabi el concert, les Bruixes de Ripollet ens deleitaran amb un petit espectacle piromusical.

La festa continua amb els Dj's Mediaplayer, els encarregats de punxar música de la güena per moure el cos fins a límits mai descoberts!

I com no! Durant la nit, tindreu castanyes, mistela i moscatell a la vostra disposició per si necessiteu recarregar les piles.

Què més es pot demanar??? Doncs que hi siguis tu!
T'hi esperem!



Cinema diumenge 28!!!




Hola, gent!!!

Aquest diumenge 28 d'octubre continuem amb la progamació cinèfila amb la projecció de la pel·lícula "Hasta la vista!", que tancarà el cicle "Capacitats per a emocionar". Com ja sabeu, a les 19h comença l'espectacle!!

No hi falteu!!!

HASTA LA VISTA! (dir. Geoffrey Enthoven, 2011, Bèlgica, 115 min.)

Tres nois adoren el vi i les dones. El primer ja ho han degustat en abundància, però mai han gaudit de la companyia íntima femenina. Amb el pretext de realitzar un itinerari enològic, els tres fan un viatge a Espanya amb l'esperança de perdre la seva virginitat. Res els aturarà, ni tan sols les seves respectives discapacitats: un d'ells és cec, un altre està en cadira de rodes i el tercer manca per complet de mobilitat.

"Hasta la vista!" és una road movie amable, vitalista i divertida. Un crit d'optimisme per trencar el mur de la incomprensió i també d'excessiu proteccionisme que pateixen algunes d'aquestes persones, amb limitacions evidents però amb capacitats d'aportació desaprofitades, amb virtuts i defectes com qualsevol altre ésser humà. Una tragicomèdia realista que va guanyar l'Espiga d'Or al Festival Seminci de Valladolid i el premi del públic al Festival de Montreal de 2011.


Cinema diumenge 14!!!




Bones, penya!!!

Reprenem de nou les nostres sessions de diumenge cinèfiles!! I què millor que començar amb una pel·lícula super actual i meravellosa com és “Intocable”. Serà la primera part d’un cicle que anomenem “Capacitats per emocionar”, on es tracta el tema de la “discapacitat” d’una manera molt diferent a la que estem habituats. Encara que al principi pensem que ens trobem davant de les típiques històries tristes i extra compassives mil vegades vistes, gens més lluny de la realitat. Dues comèdies que ens ensenyaran a veure la vida des d'una perspectiva molt diferent quan ens trobem davant d’obstacles i dificultats. 

INTOCABLE (dir. Olivier Nakache i Eric Toledano, 2011, França, 109 min.)

Philippe, un aristòcrata que s'ha quedat tretraplègic a causa d'un accident de parapent, contracta com a cuidador a domicili a un noi anomenat Driss, un immigrant d'un barri marginal recentment sortit de la presó que li donarà un altre punt de color a la seva vida. Dos mons totalment oposats que poden arribar a un enteniment amb tan sol treballar diferents tipus de rehabilitació com l'alegria i la diversió.

De debò que encara esteu pensant si vindreu a veure-la??? Vinga, animeu-vos!! Que ja per a rematar la jugada oferim crispetes GRATISSS EHHH??? jajajajja
Us esperem en EL Local a les 19h aquest diumenge!!







Cinema: nova programació!!!


Hola gent!!!


A partir de la setmana vinent comença un nou curs cinematogràfic a El Local!!

com a novetat principal, avancem una mica l'horari i les sessions seran a partir de les 7 de la tarda

esperem que us agradi la nova programació que hem dissenyat i us animem a venir a gaudir del cinema amb nosaltres!!


salut i força!!

III CONCURS DE MICRORELATS

Les guanyadores del III concurs de microrelats són:
1r premi: Perímetre zero de Montse Astasio
2n premi: Al fons del fons de Mª Concepció Aparicio
3r premi: Aire tóxico de Yol SQM

Gràcies a tots i totes els/les participants i fins l'any que ve!!!

MICRORELAT Nº 17


RES NO ÉS IMPOSSIBLE

Després del desnonament, l'única cosa que em vaig voler portar van ser unes fotos de la meva infància. Aquesta em va cridar l'atenció. Sóc jo. De nena. Estava amb la meva cosina a la platja construint somnis de sorra. Fèiem grans castells a primera línia de mar. Tot era possible.

Han passat 30 anys. Ja res és igual. Una ona va destrossar els nostres somnis de sorra. Ella va haver d'emigrar. Jo ho vaig perdre tot. Però em va rescatar el passat: aquesta foto, aquest mar, aquesta sorra, aquests somnis que em diuen que encara està tot per fer. Aquesta vegada no construiré castells. Res no és impossible. 

BARRETINA

MICRORELAT Nº 16


CONFETI EN LOS CALZONCILLOS

La C58 desaparecía por el retrovisor mientras las Rayban reflejaban la silueta de una Barcelona madrugadora.
Sabía que el recuerdo de los cabrones de sus amigos iba a tardar tanto en desaparecer cómo el confeti que poblaba sus calzoncillos.
Aun así, un estado de etílica felicidad, seguido por una fragancia ‘Hamburguesa con Queso’, embriagaban el coche. Podría decirse, económicamente hablando, que el bono de su felicidad estaba rozando máximos históricos.
Poco imaginaba que las respuestas que tan ciegamente se disponía a buscar en mapas lejanos le estaban esperando. Dos años después. Allí mismo.
XORAI

MICRORELAT Nº 15


ESPAIS DE CONFIANÇA

Hi havia una vegada un ésser que es va muntar un xiringo de entrepans calents,, tan tan tan bons eren els bocatas que les vendes van augmentar considerablement,, així que va ampliar el punt de venda i va crear un espai de confiança per que els seus clients gaudissin més cada vegada que menjaven aquells entrepans,,va construir una cabana aprofitant que es trobava en un espai natural . Tan especial era aquell lloc que els musics dels pobles del voltant anaven a tocar y a ambientar l´espai perquè els hi venia de gust,, ara sentia que complia una funció social y se sentia feliç!!!
Un dia va arribar el seu fill de la ciutat i li va dir:
"Però no te n´adones que estem  en crisi? has de reduir el espai i comprar menys pa",, "El meu fill deu tenir raó, ell ha estudiat la carrera de econòmiques i empresarials",, així que va fer el que el seu fill li va ordenar; gairebé d´un dia per l´altre les vendes van  baixar a la meitat i així va ser com aquest esser va entrar dins la PSICOCRISIS!!!

MICRORELAT Nº 14


NECESSITO EL QUE EM DEMANES

Cada dia veia més lluny el motiu que li portava cada matí botonar-se la bata, i entelar amb un alè càlid i ràpid la seva mascareta.
La llum artificial de la sala encerclava la circumferència perfecte, dissenyada al cantó esquerre, d'un tors en estat d'espera i rescat. El metge, amb el braç estirat i la palma de la mà oberta, havia de controlar el fràgil batec d'un cor que no estimava, a la vegada que el seu, accelerat però poruc, formant un rebombori dins el seu cos, des de el pit fins els peus.
Perdia el control dels dos cors.
No n'estimava a cap.

Sàlvia i altres herbes del camp

MICRORELAT Nº 13

CAMBIOS

"Somos bellísimas personas que no necesitamos un rescate, sino una reflexión moral.  De vez en cuando me gusta pensar que nos abrochamos los ojos, no para dejar de actuar, sino para revivir enseñanzas lejanas y seguir soñando en valores aprendidos en una infancia feliz, conceptos tan antiguos como olvidados sobre buenas éticas y ciudadanía, que nos hacen comprender que tenemos una responsabilidad con la sociedad. Sólo vivimos una vez, estamos obligados a usar el buen tiempo que tenemos, para hacerlo significante y satisfactorio, para que nuestros días queden grabados en la historia no como tiempos de pasividad y sumisión, sino como tiempos de cambio e independencia."

MICRORELAT Nº 12


ESPERANDO

No tenía un espejo a mano aunque sospechaba que su pelo seguía enmarañado y falto de brillo. En el suelo, las marcas de sus pasos le recordaban que las gotas de agua que desechaba su sed eran pisoteadas sin llegar a saciar a otro ser sediento. En muy poco espacio, junto a sus nalgas peludas, un plato sucio. Frente a sus ojos tristes una reja con pequeños espacios para poder ver los resquicios del deseo ajeno que se alejaban inevitablemente muy lejos de su rescate.

AJNA

MICRORELAT Nº 11


SOLEDAT

Va obrir els ulls i es va trobar amb el maleït sostre que tants cops havia observat, amb el pas del temps havia deixat de ser blanc, més aviat era gris com ella mateixa. Amb dificultats es va aixecar i davant del mirall va repassar les seves ferides, aquestes no eren les que provocaven més dolor, les altres, les del cor feien un mal profund, sever, malaltís i fosc, tant fosc com aquell sostre.

 De cop, en el seu cap van tornar a aparèixer aquelles paraules: dona, revela’t, lluita...lluita!

Sense pensar-ho dos cops va decidir donar sentit al seu nom. Va agafar quatre coses i va marxar, sense claus, per sempre més. 
LILITH

MICRORELAT Nº 10

EL TRENCAMENT

Feia temps que hi pensava, però mai m´acabava de decidir. No parava de queixar-me de tot plegat: el temps que ens havia tocat viure, la crisi, els polítics, la recerca de feina….però al cap i a la fi, sabia que jo era una peça més de l´engranatge, i que si em tancava a casa contemplant, les coses no canviarien. Posaria en marxa el meu pla: aixecar-me d´hora i surtir al carrer. A què? Potser per aquesta pregunta encara no tenia la resposta, però estava més a prop de trobar-la ara que quan observava el sostre del pis des del sofà.  Un pis ple de coses que ja no necessitava, que havia anat acumulant perquè no m´atrevia a trencar amb aquell passat d´executiu fals, d´home repentinat disfressat amb corbata i mocasins, i amb una maleta de pell que només havia guardat èxits artificials.
Finalment, vaig surtir al carrer, i en girar la cantonada i tirar la bossa al contenidor, vaig sentir-me més lleuger. Ja no duia tarjetes d´home important a la cartera ni carregava amb aquella odiosa americana que em feia passar tanta calor; ara només era el Pep, el veí del tercer tercera, i vaig adornar-me que era allò mateix el que tant havia estat buscant.

LA OJOMENEADA

MICRORELAT Nº 9


RESCAT TELEVISIU

Encenc la tele i em sorprenc de la quantitat de canals que puc mirar. Feia temps que havíem passat d´ella, ens havíem tornat uns friquis de les sèries arrel de Lost, i la comoditat de veure el què vols quan vols havien fet que no formèssim part del “share” d´espectadors. Però als dinars de feina sempre es parlava tant dels realitis! I jo mai podia opinar, així que m´havia fet la reflexió de que, potser, calia veure la caixa tonta després de tant temps, donar-hi un cop d´ull i dir-hi la meva demà al migdia.
Un canal, un altre, un altre…sense ser massa exigent anava apretant el botó del comandament, observant com s´esgotaven les oportunitats de passar una estona davant la televisió. Sentia la necessitat absurda de trobar algun programa, alguna pel.lícula, alguna imatge que em sorprengués  per tornar a reviure les nits de crispetes i cervessa, amb el cul endinsat al sofà i amb el neguit d´estar a punt de pixar-me a sobre però no poder anar al lavabo perquè allò que veus és massa interessant.
No em vaig adonar que ja havies arribat, estaves allà enmig de la sala, mirant-me sorprès. Va ser llavors que vaig mirar al rellotge, portava dues hores llargues plantada davant la televisió, i no podia explicar-te què havia estat mirant, perquè no recordava cap història digne de ser narrada. Podia traslladar-te  converses, comentaris, imatges, descriure´t a persones i explicar-te què duien posat, però m´era impossible oferir-te una bona història. I en aquell moment, vaig pensar que el que jo et podia explicar era el mateix que feien els meus companys de feina a l´hora de dinar.
Vaig tenir sort que arribessis en aquell precís instant i em rescatessis.

CANSOFÀGROC

MICRORELAT Nº 8


                                           RESCATADA

Un dia 30 de Juliol vas venir i em vas dir s'acabat la nostra relació no té continuitat ha arribat a la seva fi. Jo amb els ulls plens de llàgrimes, vaig dir, si hi estic d'acord.
Encara que el meu cor s'estremia de dolor, el meu cap deia si ho estas deixant l'odies a mort,deixa'l que marxi.
És per aixó que encara que la SENSIBILIDAD QUIMICA MULTIPLE m'hagi fet trencar la nostra relació li dono les gràcies per haver-me RESCATAT de totes les persones tòxiques com tu i haver descobert en aquest moments tant terribles per mi, qui són els meus amics i amigues de veritat que per a mi són en realitat companys i companyes que com jo que pateixen el mateixe sofriment de la malaltia i aquells que en la teva vida de cada dia a dia es compten amb els dits de la mà.
                                                                                           NEUTES

MICRORELAT Nº 7


AIRE TÓXICO
Llego  a Pº de Gracia, está lleno de gente, me entra el pánico, por suerte recuerdo que no hay nada que temer, llevo mi respirador, me filtra el aire que respiro, eliminando los químicos que desprende la gente.
Sigo andando sumida en mis pensamientos, la gente me mira, señalan, comentan, te sientes un bicho raro, algún día pueden ser ellos, no se libra nadie, si te toca estás perdido, no hay rescate para esta compleja enfermedad, Sensibilidad Química Múltiple, te aparta del mundo, te aísla, no toleras ningún derivado del petróleo ¿qué hay sin ese maldito componente?
La Naturaleza
YOL SQM

MICRORELAT Nº 6


NO ET NECESSITO

No necessito a ningú al meu costat dins del llit, encara que m’agradi, no ho necessito. No hi ha una cosa que em doni més plaer, que aixecar-me pel mati i estar sol, arribar a casa i estar sol. Sortir a la terrassa i prendrem el cafè del matí o aquella copa de vi per la nit…únicament acompanyat de la brisa del mar, tant relaxant i tranquil·litzant. Només necessito això, és el meu rescat. El carinyo està bé, però el sexe també. El maleït coixí encara fa olor a tu, i a més segueixes esperant a que et respongui aquell absurd missatge del mòbil. Però tu com tots els altres, ja sabeu que no ens tornarem a veure mai més. Saps que ni tu em necessites, ni jo et necessito.

STONEWALL

MICRORELAT Nº 5


DILLUNS FESTIU DE MARÇ

Diumenge..? No... era dilluns... Sí, segur.. Era dilluns. Dilluns festiu. Ho recordo perquè hi havia gent a la plaça però no era plena. Els diumenges la plaça és plena. Sí, segur... Era dilluns festiu, al migdia... Potser les dues. Bé.. no, dos quarts de tres... Vaig arribar tard. Era febrer... o potser març... S'estava bé al carrer, no feia pas fred, de fet jo anava en màniga curta... Devia ser març doncs. Jo duia una jaqueta... però em molestava; me la vaig treure de seguida i, ara que ho recordo bé, duia màniga llarga sota la jaqueta. Sí, ara ho recordo, duia una samarreta color salmó amb una butxaqueta sobre el pit esquerre, però era un jersei primet, d'aquests que et poses quan comença a canviar el temps, aquests que et poses perquè ja tens ganes de caloreta i te la jugues, tot sabent que potser farà fred encara. Era març, segur. La llum que hi havia al carrer... el mercat a l'esquerra i jo avançant ràpid entre la gent, creuant casi sense mirar... I en arribar a la plaça vaig començar a córrer. Tot va tornar llavors. Però va tornar com mai abans havia estat. L'aigua de la font brollava amb alegria, recordo que el cor em bategava amb força, pocs cops m'he sentit tan viva... un agradable sol de març tenyia la pel·lícula amb un filtre càlid i només se sentien els nostres riures... Sí. Segur. L'últim cop que el vaig veure va ser un dilluns festiu de març.

MOMO

MICRORELAT Nº 4


AL FONS DEL FONS

Les llàgrimes brollaven dels seus ulls. Incompresa i enutjada, s’enfilà escales amunt per trobar refugi darrera la malmesa porta de les golfes.  Mentre grinyolaven les baldes de ferro al obrir el bagul herència de la besàvia , va desprendre un fort  olor ranci, i un vel nostàlgic la va envair. Allà hi guardava els records més preuats i entre ells, al fons del fons, trobar una capseta plena de petits objectes, una foto i un paper manuscrit, que amb mans tremoloses estrenyé fort contra el seu pit, gaudint en aquell moment, el rescat d’íntims sentiments ocults al mon, aconseguint aturar la terra.

MAITXIA

MICRORELAT Nº 3


DEBILITAT

Necessito ajudes de l’estat per poder sobreviure cada mes. Necessito a la meva parella per sentir-me completa. Necessito de l’alcohol per poder oblidar-me dels problemes cada cap de setmana. Necessito veure la tele cada dia per estar al dia del que passa al món. Tot i així, alguna cosa em fa pensar...
No sóc dèbil ni necessito ajuda. M’ho he cregut, m’he deixat manipular. Em volen enfonsar per després fer-me creure que m’han rescatat. No participaré d’aquest joc. El més important és saber que sempre podré rescatar-me jo mateixa. Podré i ho faré perquè sóc ÚNICA, COMPLETA, ÚTIL i no necessito res més que a mi mateixa per viure com vull. 

MUSKIRA

MICRORELAT Nº 2


ÚLTIMA PARADA: CIUTAT ANÒNIMA
La vida a la ciutat era una merda i tots ho sabien, sobretot els menys afortunats.
Havia estat algú però la beguda i les dones li havien portat a acabar així. No es penedia d'això, mes bé s'entristia en pensar que la gent no s'adonava que tot era una gran mentida.
Amb la posta del sol, com si fugís de la trista estampa que produeix els barris baixos de la ciutat, aquest enfilà al bar mes proper on gastar els pocs dòlars que li quedaven.
Potser hi ha gent genèticament predisposada al fracàs o potser és Déu qui decideix cap a on caminem. En qualsevol cas per a gent així no existeix rescat possible.
BUKOWSKI MURAKAM

MICRORELAT Nº 1


PERÍMETRE ZERO

Els meus braços delimitaven un espai minúscul de dolor, convertint en actriu protagonista a les meves cames, que plegades com si d'un cotxet de nadó es tractessin, acabaven de ser tancades per un cadenat de mans suades.
Amb la llengua em llepava els genolls i les meves dents salvatges, quedaven enfonsades en un matalàs de pell espantada.
Em vaig adormir així durant uns minuts, sospesant la meva columna al meu estèrnum, i deixant despullat el llindar de l’audició,  esperava el meu rescat.

CAFÈ AMB GEL