Aquest diumenge tornem a la càrrega amb el millor cinema a partir de les 19.30h amb una nova edició del “Dia del soci”. La pel.lícula escollida aquesta vegada ha sigut “Acordes y desacuerdos” (1999, USA, 95 min.), de Woody Allen i que alhora servirà per obrir el cicle “A ritme de jazz”, que tindrà com a segon plat “Cotton Club” (4 de juliol).
Des de la comissió de cinema volem aprofitar el bon moment que viu el jazz en directe a la nostra seu social i sumar-nos a la festa. El jazz, gènere musical nascut a finals del segle XIX als Estats Units, es caracteritza principalment per eludir la execució de les interpretacions a partir de la lectura fidel de la partitura. Dit d’una altra manera, la seva base és la improvització (a partir d’una estructura armònica determinada, això sí).
Jazz i cinema neixen gairebé de la mà. De fet, la primera pel.lícula sonora de la Història no és altra que “The Jazz Singer”(1927). Però no podem dir que aquest fos un títol premonitori. No seria fins ben entrada la dècada dels 50 i a Europa, on el jazz es torna a utilitzar de forma significativa per al cinema. Ens referim al moviment de La Nouvelle Vague, que incorpora el jazz com a font d’inspiració narrativa i tècnica, fent ús de la improvització i el caos creatiu. El millor exemple d’aquesta fussió és sens dubte “Ascenseur pour L'échafaud"(1957), amb una extraordinaria banda sonora que va ser gravada pel genial trompetista Miles Davis mentre visionaba la pel.lícula.
Als anys seixanta s’acaba per asumir el jazz com un element co-substancial del cinema i que compositors procedents d’aquest estil musical (Henry Mancini, Lalo Shifrin o Quincy Jones) es professionalitzin en la composició de les bandes sonores. Però no serà fins gairebé finals de segle on cinema i jazz es tornen a trobar veritablement, amb la col.laboració inestimable d’enormes directors i productors de cinema que alhora eren i són grans aficionats al jazz també. Així tenim a Bertrand Tavernier amb "'Round Midnight", (1986) Clint Eastwood amb "Bird" (1988), Francis Ford Coppola amb"Cotton Club" (1984) i ja una mica més aprop Robert Altman, amb "Kansas City" (1996) i Woody Allen amb "Acordes y Desacuerdos" (1999).
SINOPSI
Estats Units, anys 30. Emmet Ray és un geni del jazz, un guitarrista magistral, només superat per l’home que l’obsesiona: el legendari Django Reinhardt. Però tant bon punt baixa de l’escenari, Emmet es converteix en un tipus arrogant, faldiller, que beu massa i que gaudeix disparant a les rates. Ell sap que és un músic de jazz amb talent però també que la seva vida de jugador i bevedor, la seva tendència a ficar-se en embolics i la seva incapacitat per a comprometre’s li impedeixen aconseguir el cim professional i sentimental. Un dia Emmet coneix a Hattie, una noia muda amb la que comença una relació massa seriosa per al seu gust
Preciós homenatge de Woody Allen al jazz, una de les seves passions. Ens trobem davant d’una comèdia agradolça a l’alçada dels millors títols del seu autor com “Annie Hall”, “Delitos y faltas”, “Balas sobre Broadway” o “La rosa púrpura del Cairo”, molt ben interpretada (menció especial a Sean Penn en el paper protagonista) i amb una deliciosa banda sonora.
Per als més curiosos, us deixem una actuació del genial Django Reinhardt amb el seu inseparable company Stephane Grappelli al violí. Si us fixeu una miqueta veureu que pràcticament només fa servir dos dits de la mà esquerra (a banda del polze amb el que sosté la guitarra) ja que els altres 2 van quedar inutilitzats després d’un accident que va patir.
http://www.youtube.com/watch?v=-iJ7bs4mTUY&feature=related
I ja que estem, Woody Allen & his New Orleans Jazz Band en plena acció!!
http://www.youtube.com/watch?v=hPl7ARZ3JE4&feature=related
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada