EL TRENCAMENT
Feia temps que hi pensava, però mai m´acabava de decidir. No
parava de queixar-me de tot plegat: el temps que ens havia tocat viure, la
crisi, els polítics, la recerca de feina….però al cap i a la fi, sabia que jo
era una peça més de l´engranatge, i que si em tancava a casa contemplant, les
coses no canviarien. Posaria en marxa el meu pla: aixecar-me d´hora i surtir al
carrer. A què? Potser per aquesta pregunta encara no tenia la resposta, però estava
més a prop de trobar-la ara que quan observava el sostre del pis des del sofà. Un pis ple de coses que ja no necessitava, que
havia anat acumulant perquè no m´atrevia a trencar amb aquell passat d´executiu
fals, d´home repentinat disfressat amb corbata i mocasins, i amb una maleta de
pell que només havia guardat èxits artificials.
Finalment, vaig surtir al carrer, i en girar la cantonada i
tirar la bossa al contenidor, vaig sentir-me més lleuger. Ja no duia tarjetes
d´home important a la cartera ni carregava amb aquella odiosa americana que em
feia passar tanta calor; ara només era el Pep, el veí del tercer tercera, i
vaig adornar-me que era allò mateix el que tant havia estat buscant.
LA OJOMENEADA
