MICRORELAT Nº 17
RES NO ÉS IMPOSSIBLE
Després del desnonament, l'única cosa que em vaig voler portar van
ser unes fotos de la meva infància. Aquesta em va cridar l'atenció. Sóc jo. De
nena. Estava amb la meva cosina a la platja construint somnis de sorra. Fèiem
grans castells a primera línia de mar. Tot era possible.
Han passat 30 anys. Ja res és igual. Una ona va destrossar els nostres somnis de sorra. Ella va haver d'emigrar. Jo ho vaig perdre tot. Però em va rescatar el passat: aquesta foto, aquest mar, aquesta sorra, aquests somnis que em diuen que encara està tot per fer. Aquesta vegada no construiré castells. Res no és impossible.
BARRETINA
MICRORELAT Nº 16
La C58 desaparecía por el retrovisor mientras las Rayban
reflejaban la silueta de una Barcelona madrugadora.
Sabía que el recuerdo de los cabrones de sus amigos iba a
tardar tanto en desaparecer cómo el confeti que poblaba sus calzoncillos.
Aun así, un estado de etílica felicidad, seguido por una
fragancia ‘Hamburguesa con Queso’, embriagaban el coche. Podría decirse,
económicamente hablando, que el bono de su felicidad estaba rozando máximos
históricos.
Poco imaginaba que las respuestas que tan ciegamente se
disponía a buscar en mapas lejanos le estaban esperando. Dos años después. Allí
mismo.
XORAI
MICRORELAT Nº 15
ESPAIS DE CONFIANÇA
Hi havia una
vegada un ésser que es va muntar un xiringo de entrepans calents,, tan tan tan
bons eren els bocatas que les vendes van augmentar considerablement,, així que
va ampliar el punt de venda i va crear un espai de confiança per que els
seus clients gaudissin més cada vegada que menjaven aquells entrepans,,va
construir una cabana aprofitant que es trobava en un espai natural . Tan
especial era aquell lloc que els musics dels pobles del voltant anaven a tocar
y a ambientar l´espai perquè els hi venia de gust,, ara sentia que complia una
funció social y se sentia feliç!!!
Un dia va arribar
el seu fill de la ciutat i li va dir:
"Però no te n´adones que estem en crisi? has de reduir el espai i comprar menys pa",, "El meu fill deu tenir raó, ell ha estudiat la carrera de econòmiques i empresarials",, així que va fer el que el seu fill li va ordenar; gairebé d´un dia per l´altre les vendes van baixar a la meitat i així va ser com aquest esser va entrar dins la PSICOCRISIS!!!
"Però no te n´adones que estem en crisi? has de reduir el espai i comprar menys pa",, "El meu fill deu tenir raó, ell ha estudiat la carrera de econòmiques i empresarials",, així que va fer el que el seu fill li va ordenar; gairebé d´un dia per l´altre les vendes van baixar a la meitat i així va ser com aquest esser va entrar dins la PSICOCRISIS!!!
MICRORELAT Nº 14
NECESSITO
EL QUE EM DEMANES
Cada
dia veia més lluny el motiu que li portava cada matí botonar-se la bata, i
entelar amb un alè càlid i ràpid la seva mascareta.
La
llum artificial de la sala encerclava la circumferència perfecte, dissenyada al
cantó esquerre, d'un tors en estat d'espera i rescat. El metge, amb el braç
estirat i la palma de la mà oberta, havia de controlar el fràgil batec d'un cor
que no estimava, a la vegada que el seu, accelerat però poruc, formant un
rebombori dins el seu cos, des de el pit fins els peus.
Perdia
el control dels dos cors.
No
n'estimava a cap.
Sàlvia i altres herbes del camp
MICRORELAT Nº 13
CAMBIOS
"Somos bellísimas
personas que no necesitamos un rescate, sino una reflexión moral. De
vez en cuando me gusta pensar que nos
abrochamos los ojos, no para dejar de actuar, sino para revivir
enseñanzas lejanas y seguir soñando en valores aprendidos en una
infancia feliz, conceptos
tan antiguos como olvidados sobre buenas éticas y ciudadanía, que nos
hacen
comprender que tenemos una responsabilidad con la sociedad. Sólo vivimos
una vez, estamos obligados a usar el buen tiempo que tenemos, para
hacerlo
significante y satisfactorio, para que nuestros días queden grabados en
la historia no como tiempos de pasividad y sumisión, sino como tiempos de
cambio e independencia."
MICRORELAT Nº 12
ESPERANDO
No tenía un espejo
a mano aunque sospechaba que su pelo seguía enmarañado y falto de brillo. En el
suelo, las marcas de sus pasos le recordaban que las gotas de agua que
desechaba su sed eran pisoteadas sin llegar a saciar a otro ser sediento. En
muy poco espacio, junto a sus nalgas peludas, un plato sucio. Frente a sus ojos
tristes una reja con pequeños espacios para poder ver los resquicios del deseo
ajeno que se alejaban inevitablemente muy lejos de su rescate.
AJNA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)