Més microrelats!!!

CANVI VERBAL



Una sala plena de sang gronxant-se sota el cos de sis homes estirats. Cap d'ells ferit.
Un jove qüestionant-se el perquè del seu primer tatuatge, contempla l'escena.
Música ambiental transmetent pau.
La pau és vermella i embossada.

...Uns ulls s'obren de nou...

L'esglai al vidre de l'habitació es transforma en un munt de somnis que aparcats en un racó esperaven tornar a fluir en les teves converses.
El teu cos torna a cobrar vida, després d'un temps amb l'esguard clavat a les fulles del calendari de l'any anterior; assaborint el viscut, sense saber-ne passar pàgina al proper mes.
somrius de nou i canvies incondicional per futur.


Autor/a: Agost

---------------------------------------------------------------------------------

Sense dir res


Sense dir res a ningú, va agafar la jaqueta i va fotre el camp.


Autor/a: Xerrameca

---------------------------------------------------------------------------------

FILA QUE FILARÀS…

- Avi, com és que sent un home t’agraden tant els fils?
- Petita Martina… -va dir l’avi mentre acabava un braçalet fet amb fils de colors- Perquè si t’hi fixes per tot arreu hi ha fils, i tots són ben diferents, com també ho són les persones, poden ser subtils i forts, lleugers i robustos. A alguns fils se’ls anomena lligams i aquests són invisibles, però molt tenaços, i això vol dir que costen molt de deslligar. Dels fils sempre he pensat que són els carrers que uneixen les persones.
- Aleshores el cel és el carrer dels ocells?
- I tant que si! Molt bona pensada Martina! I et diré un secret – va dir l’avi amb veu fluixa i greu mentre li posava el braçalet acabat a la nena- el bé més preuat de tots els fils, és anar desembolcallant-los per tal de descobrir el que amaguen al fons.


Autor/a: MediterràniaMent

------------------------------------------------------------------------------------

I dos més, fora de competició!!:


Un relat de les meves vacances

Jo sóc Rosa i amb una amiga vam anar a Pamplona a les festes de Sant Fermín. La meva amiga es diu Gavina ens varem allotja a la casa dels seus familiars ens van rebre amb els braços oberts i ells ens van acompanyar a molts llocs. El dia del chupinazo, estavem davant del Ajuntament mirant el balcó on parlaven les autoritats del poble. L’alcalde i els companants. Be a l’assumpte que anava, en aquell momento es que estavem mirant les coses i parlant quan de sobte ens varem trobar envoltades de gent i no se d’ont van sortir i ens vam trovar tancades. Deu meu quanta gent semblava un formiguer al mateix temps els xicots ens deien no sabeu bè on t’us heu posat, tot eren ampolles, garrafes de cinc litres de vi negre, ampolles de cava i van començar a ruixar a la gent i ens posar de color rosa i això que anavem vestides de la robe típica, dirè la samarreta blanca, mocador vermell al coll, pantalons blancs i faixa vermella. Estaven tant contents i tot aixo va ser abans de llançar el chupinazo i quan el van llencar dins de la plaça ,semblave que tothom estesin dins del mar i tots anven endavant i enrere , i cridaven visca “Sant Fermín”.
Tothom amb els mocadors vermells a les mans feiem les onades del mar. Deu Meu. Per molt que us volgues explicar no us ho podeu imaginar, quanta emocio sentía el meu cor que bategava ben fort.
Nosaltres no sabiem on possar el peus ja que e terre era emplenat de ampolles i mollat de vi que anavan llençan la gent i cridaven tant que el que caigues a terra no es podía aixecar, perdien les ulleres, les sabates i havia molt de caos, despres per sortir ni ho voldria dir pero tot no s’acaba aquí, perque quan passavem per els carrers la gent llançava galledes d’aigua desde els balcons., hi havia llocs que tenien manegues d’aigua, tots vam quedar com pollets remollats. Apart de aixo va ser molt bonic, els toros corrien per els carrers a les nits feien els focs , l’animació de la gent, les casetes de regals, el ball i la professo de Sant Fermín. Us he explicat una mica per sobre us diré que he tingut una gran experiencia.

-----------------------------------------------------------------------------------

Un altre dia de feina


No era el que s’esperava. Però allà hi era. Quieta, petrificada, estirada al seu llit. La millor part va ser quan la va sorprendre. Es va donar un bon ensurt. Anava remenant a la seva bossa i no es va adonar que algú entrava just darrera d’ella. I és clar, el mirall de l’ascensor va fer la resta. Va haver un crit contingut i una ganyota esperpèntica. Com si rès, a continuació es va dedicar a intentar refer el componiment perdut durant aquell breu instant, aquella explosió de qüotidanietat que la va deixar en evidència. Hi ha un camí més fàcil i curt que ser, que és semblar-ho. La majoria amb la portada quedarà satisfeta, com amb els titulars d’un diari de premsa. Fins i tot hi ha qui arriba a creure’s la seva pròpia paròdia. La Demelsa era una d’aquestes. Un nom així ja deu predisposar a una vida farcida de narcisisme estúpid i prepotència. Doncs això.Va ser molt fàcil, un xic decepcionant, tot plegat. Però la María ja anava tard un cop més a la feina i no hi havia temps que perdre. Va agafar les claus, el mòbil i la cartera. Abans de marxar, però, va arrossegar el cos inert de la Demelsa i el va enfonsar a la banyera.

Autor/a: Norman Bates