Llibertat
Una vegada, hi havia a Barcelona una finestra molt bufona que somiava poder volar i viatjar a tot arreu. La finestra estava cansada d’estar enganxada a la paret, tot el dia veient les intimitats de quatre incultes, les novel•les i les catàstrofes mundials. Ella mirava al front i s'imaginava volant, veien món i la cosa més bonica de totes, la mar Mediterrània. Un dia la nostra Marina es va enamorar. Davant de casa,va aparcar un camió ple de finestres noves i ben plantades que només veure-la van fer-li compliments. Totes menys una. En Martí, una finestra educada i tímida. Van començar a parlar, i parlant, en Martí va confessar-li que estava fart de portar vida de finestra, volia fugir i veure món. -Sempre i quan tu em facis companyia- va dir-li. La Marina va decidir que ja n'hi havia prou i es va començar a desenganxar amb força de la paret. De sobte, es va aixecar un vent huracanat que va fer volar a en Martí i va acabar de desenganxar la Marina, i tots dos enamorats van emprendre volant el viatge tant desitjat.
Autor/a: Eloradhana
-------------------------------------------------------------------------------------
Blas i Croqui
En Blas va neixer el 9 de septembre del any 0 abans de crist. Satanas Corpetit encara no conexia a Emilio Botin i els dinosaures feia 59.998.000 anys que s’extinguiren. Sortian deus sota les pedres i els cucs van tenir que emigrar (molta competencia). Bonic panorama!?... Pero Blas hi era ahí. La seva mare no era verge, ni el seu pare un colom, pero ell hi era.
Mira que de sobpte es va trobar amb un noi que es deia Croqui. Croqui era del barri, un xicot estrany. Havia tingut una mala infancia (el seu pare estava enganxat al penso i va volar). Sempre estava parlant de solidaritat, austeridad i senzillesa, pero es proclamava fill del seu deu. Mai el va caure be.
Blas era un tros de Blas!! i Croqui nomes el fill de un onze menys un.
Li fotia molt quant treia els miracles “borras” i feia bavejar als bavejadors., pero no deia res. Li fotia molt quant la gent anava al seu darrera buscan la veritat, pero no deia res. Li fotia molt quant parlava del paradis, pero no deia res. Nomes era Croqui amb les seves paranoies i els seus paranoics...deia.
Els peixos es van multiplicar, el cecs van veure, el muts van parlar i el leprosos sen van anar de graellada, pero Blas na va dir res.
Blas no va morir a la creu, ni va veure mai un circ roma. Una tubercolosis sel va emporta . Pobre Blas??...... jajajaja!!! pobre de nosaltres. Agafeu-vos que arriben corbes.
Croqui ens vigila!!!!!!!!!!!
Autor/a: Rouko Babea
-------------------------------------------------------------------------------------
MARE LLUNA
Un cúmul de cèl·lules a la immensitat, un cau segur i calent, un camí cap a la independència.
Mirades d'amor i tendresa a uns ulls desconeguts però familiars... i vas creixent cap a la llibertat.
Desig de cuidar-te sempre de protegir-te d'estimar-te fins a l'infinit, consciència d'acompanyar-te de guiar-te i de respectar-te.
Vols la Lluna? jo sóc la lluna i cada cop que vols la lluna jo sóc aquí i sempre seré aquí perquè tu ets la meva filla i jo la teva mare.
I l'amor creix i creix sense fi...
Autor/a: Txamana
-------------------------------------------------------------------------------------
QUÈ HA PASSAT?
Arribà la mare al niu i no hi havia ningú. Què havia passat amb els seus fills?
Els havien agafat?
Havien marxat ja?
Qui sap...
Autor/a: Piu piu
-------------------------------------------------------------------------------------
PRESONER DEL SOMNI
Sense acostar-me a la llum vaig caminar durant cinc dies acompanyat per la foscor. No tenia son, tampoc gana, i les meves ganes de parlar eren inexistents. Aquell tètric camí tampoc em va oferir en cap moment l'oportunitat de conversar amb ningú.
Durant tot aquest temps vaig caminar tranquil, sense cap símptoma d'esgotament, fins que de cop vaig sentir la teva veu. Et sentia, et reconeixia, però quan decidia contestar-te la meva veu no responia. Pres pel pànic angoixant vaig començar a còrrer cercant la teva silueta en algun lloc del camí. Vaig seguir la melodia de les teves paraules fins que de cop et vaig trobar al costat de la llum, encara adormida en aquell llit d'hospital. Et volia venir a buscar dins el teu somni permanent i ajudar-te a que la mort no guanyés la batalla però aquest cop no ha estat possible. Sigues forta i lluita, tornaré aviat.
Autor/a: Sac de Gemecs
-------------------------------------------------------------------------------------
La part fosca
Heu vist alguna vegada una ballarina entre les branques d’un arbre? O un dofí saltant entre les fulles? Jo sí. I quan estic molta molta estona mirant-los, també puc veure la part fosca dels arbres.
Crido la mare i ve a estirar-se amb mi a l’hamaca i li explico mentre mirem la copa dels arbres i les estrelles. Què és la part fosca? em pregunta la mare. No sé com explicar-t’ho. Doncs posa’m un exemple. Mira, aquell fantasma que demana ajuda. O aquella bruixa que crida, amb els braços cap enrere, cridant. O el llop que fa auuuuuuuuu.
La mare diu que els veu, però no estic segura. Jo sé que has d’estar molta molta estona a l’hamaca mirant els arbres i les estrelles per a trobar-hi la part fosca.
Autor/a: Júlia Soler
I encara més microrelats!!!
IMMOLACIÓ
Finalment el somni s'ha fet realitat. A partir d'avui gaudiré d'un estat de plenitud fins a l'infinit. La utopia infranquejable s'ha desfet com el fum. Sento haver llençat, des del capdamunt de tot, la meva vida, però això implicava, necessàriament, triar el camí de la lluita i la revolució per poder, més endavant, assolir la llibertat que individualment i col.lectivament volíem.
Autor/a: EL TRICICLE
------------------------------------------------------------------------------------
Com a casa, a cap lloc!
M’encanta viatjar però no suporto les esperes als aeroports. Tot sempre comença quan l’avió que has d’agafar s’endarrereix o bé et quedes tirat durant hores fent escala a un país que te la rebufa. El que se suposa una petita espera es converteix en l’aventura real del viatge. Recordo l’any passat a l’aeroport de Qatar: gairebé 10 hores a una saleta minúscula amb un duty-free tancat. Allò va ser tota una cursa de supervivència. Havíem de trobar menjar, beure i el millor lloc per dormir. Vam veure unes cadires incòmodes, una màquina d’snacks i una cafetera contra el restrenyiment. De sobte érem els protagonistes d’un documental de la 2 on es mostrava l’evolució de l’espècie. Quina experiència! L’única avantatge és que superat aquest infern les pitjors experiències del viatge quedaren totalment diluïdes. Per això hem decidit que l’any vinent ens quedarem aquí fent de guiris: fotografiant a la japonesa, pujant al bus turístic i tastant birres amb els amics. I és que com a casa, a cap lloc!
Autor/a: Shukra
------------------------------------------------------------------------------------
AMB ELS PEUS A TERRA!
Tocades les tres de la matinada d’aquella calorosa nit d’estiu, de sobte, vaig despertar d’aquell malson angoixant. Només recordava, vagament, la presència d’una jove i atractiva senyoreta anomenada Llibertat. Em parlava de saqueig, explotació, tortura, assassinat, mentida, especulació, negoci i... desprès... va fugir a corre-cuita per la porta del darrera. Encara amb esgarrifança, faig un salt del llit, trepitjo de peus a terra i opto per conversar amb la meva estimada companya, l’Utopia, qui em mitiga i dulcifica. Ens acomiadem, però prenem junts el compromís de recórrer, agafats de la mà i per sempre més, el camí de la lluita cap a la revolució de la justícia, la humanitat, la dignitat i l’autèntic somni de Llibertat.
Autor/a: Liebe
Finalment el somni s'ha fet realitat. A partir d'avui gaudiré d'un estat de plenitud fins a l'infinit. La utopia infranquejable s'ha desfet com el fum. Sento haver llençat, des del capdamunt de tot, la meva vida, però això implicava, necessàriament, triar el camí de la lluita i la revolució per poder, més endavant, assolir la llibertat que individualment i col.lectivament volíem.
Autor/a: EL TRICICLE
------------------------------------------------------------------------------------
Com a casa, a cap lloc!
M’encanta viatjar però no suporto les esperes als aeroports. Tot sempre comença quan l’avió que has d’agafar s’endarrereix o bé et quedes tirat durant hores fent escala a un país que te la rebufa. El que se suposa una petita espera es converteix en l’aventura real del viatge. Recordo l’any passat a l’aeroport de Qatar: gairebé 10 hores a una saleta minúscula amb un duty-free tancat. Allò va ser tota una cursa de supervivència. Havíem de trobar menjar, beure i el millor lloc per dormir. Vam veure unes cadires incòmodes, una màquina d’snacks i una cafetera contra el restrenyiment. De sobte érem els protagonistes d’un documental de la 2 on es mostrava l’evolució de l’espècie. Quina experiència! L’única avantatge és que superat aquest infern les pitjors experiències del viatge quedaren totalment diluïdes. Per això hem decidit que l’any vinent ens quedarem aquí fent de guiris: fotografiant a la japonesa, pujant al bus turístic i tastant birres amb els amics. I és que com a casa, a cap lloc!
Autor/a: Shukra
------------------------------------------------------------------------------------
AMB ELS PEUS A TERRA!
Tocades les tres de la matinada d’aquella calorosa nit d’estiu, de sobte, vaig despertar d’aquell malson angoixant. Només recordava, vagament, la presència d’una jove i atractiva senyoreta anomenada Llibertat. Em parlava de saqueig, explotació, tortura, assassinat, mentida, especulació, negoci i... desprès... va fugir a corre-cuita per la porta del darrera. Encara amb esgarrifança, faig un salt del llit, trepitjo de peus a terra i opto per conversar amb la meva estimada companya, l’Utopia, qui em mitiga i dulcifica. Ens acomiadem, però prenem junts el compromís de recórrer, agafats de la mà i per sempre més, el camí de la lluita cap a la revolució de la justícia, la humanitat, la dignitat i l’autèntic somni de Llibertat.
Autor/a: Liebe
I més, i més microrelats!!
Sense tot i amb res
Sense saber ben bé cap on tirar, va pendre la humil decisió de no deixar-se enganyar. ‘Tu vida és una mierda (y lo sabes)’, deia una pintada llibertària a una paret de camí a la feina. ‘Organitza’t i lluita’, els posters del bar del jovent combatiu (fumeta i melenut). ‘Comunisme o caos’, la signatura del mail d’un amic del Facebook dels de 24/7 online. S’havia acabat. Ara sí que de la casa a la feina, de la feina a casa. I prou birres. Ordinador espatllat perquè sí. I en passar per davant de les pintades, ulls clucs. “Que caigui sol, tot plegat. Ni una pista més, a aquests malparits que tot ho decideixen sols i en profit propi. Que peti! Que els petin! S’han acabat les lluitetes de mig gas!”. Amb el camí ara sí clar cap a casa, des de la feina, va pensar que ja estava més tranquila. Amb una missió final: no fer res i veure com tot explota, pel cap o per la pota. Sola. Sense res a fer.
Autor/a: Tirallonga
-----------------------------------------------------------------------------------
Entrepans
Què et passa? Que no tenies paper de plata? – Digué en Francesc, en veure l'entrepà d'en Toni embolicat en paper de diari.
Doncs no, jo no tinc paper de plata. Jo només tinc paper de diari, ja que llegeixo el diari cada dia.
Doncs jo m'estimo més llegir el paper de plata. - Respongué en Francesc, mentre desembolicava el seu.
Autor/a: Ortius
----------------------------------------------------------------------------------
XOCOLATA
·Pare compra'm xocolata
·D'acord agafa aquesta.
·No pare, jo vull el del Nesquik
·No, el de Nesquik crec que no el voldràs comprar
·Per què?
·Perque per fer xocolata cal cacau que ve de l'Africa i Nestle, la companyia que fa la xocolata que tu vols, té a nens com tú agafant el cacau, els compren com esclaus i els fan treballar dotze hores diàries. No poden anar a l'escola, mai podran llegir ni escriure i si es fan mal ningú te cura d'ells. A tu t'agrada que li facin això a altres nens perque tu puguis menjar xocolata? Per això et deia que agafesis l'altre, es de comerç just, hi treballen homes i dones que reben un bon tracte i un salari digne. Quina xocolata agafaras ?
Autor/a: Dani Montes
Sense saber ben bé cap on tirar, va pendre la humil decisió de no deixar-se enganyar. ‘Tu vida és una mierda (y lo sabes)’, deia una pintada llibertària a una paret de camí a la feina. ‘Organitza’t i lluita’, els posters del bar del jovent combatiu (fumeta i melenut). ‘Comunisme o caos’, la signatura del mail d’un amic del Facebook dels de 24/7 online. S’havia acabat. Ara sí que de la casa a la feina, de la feina a casa. I prou birres. Ordinador espatllat perquè sí. I en passar per davant de les pintades, ulls clucs. “Que caigui sol, tot plegat. Ni una pista més, a aquests malparits que tot ho decideixen sols i en profit propi. Que peti! Que els petin! S’han acabat les lluitetes de mig gas!”. Amb el camí ara sí clar cap a casa, des de la feina, va pensar que ja estava més tranquila. Amb una missió final: no fer res i veure com tot explota, pel cap o per la pota. Sola. Sense res a fer.
Autor/a: Tirallonga
-----------------------------------------------------------------------------------
Entrepans
Què et passa? Que no tenies paper de plata? – Digué en Francesc, en veure l'entrepà d'en Toni embolicat en paper de diari.
Doncs no, jo no tinc paper de plata. Jo només tinc paper de diari, ja que llegeixo el diari cada dia.
Doncs jo m'estimo més llegir el paper de plata. - Respongué en Francesc, mentre desembolicava el seu.
Autor/a: Ortius
----------------------------------------------------------------------------------
XOCOLATA
·Pare compra'm xocolata
·D'acord agafa aquesta.
·No pare, jo vull el del Nesquik
·No, el de Nesquik crec que no el voldràs comprar
·Per què?
·Perque per fer xocolata cal cacau que ve de l'Africa i Nestle, la companyia que fa la xocolata que tu vols, té a nens com tú agafant el cacau, els compren com esclaus i els fan treballar dotze hores diàries. No poden anar a l'escola, mai podran llegir ni escriure i si es fan mal ningú te cura d'ells. A tu t'agrada que li facin això a altres nens perque tu puguis menjar xocolata? Per això et deia que agafesis l'altre, es de comerç just, hi treballen homes i dones que reben un bon tracte i un salari digne. Quina xocolata agafaras ?
Autor/a: Dani Montes
Més microrelats!!!
CANVI VERBAL
Una sala plena de sang gronxant-se sota el cos de sis homes estirats. Cap d'ells ferit.
Un jove qüestionant-se el perquè del seu primer tatuatge, contempla l'escena.
Música ambiental transmetent pau.
La pau és vermella i embossada.
...Uns ulls s'obren de nou...
L'esglai al vidre de l'habitació es transforma en un munt de somnis que aparcats en un racó esperaven tornar a fluir en les teves converses.
El teu cos torna a cobrar vida, després d'un temps amb l'esguard clavat a les fulles del calendari de l'any anterior; assaborint el viscut, sense saber-ne passar pàgina al proper mes.
somrius de nou i canvies incondicional per futur.
Autor/a: Agost
---------------------------------------------------------------------------------
Sense dir res
Sense dir res a ningú, va agafar la jaqueta i va fotre el camp.
Autor/a: Xerrameca
---------------------------------------------------------------------------------
FILA QUE FILARÀS…
- Avi, com és que sent un home t’agraden tant els fils?
- Petita Martina… -va dir l’avi mentre acabava un braçalet fet amb fils de colors- Perquè si t’hi fixes per tot arreu hi ha fils, i tots són ben diferents, com també ho són les persones, poden ser subtils i forts, lleugers i robustos. A alguns fils se’ls anomena lligams i aquests són invisibles, però molt tenaços, i això vol dir que costen molt de deslligar. Dels fils sempre he pensat que són els carrers que uneixen les persones.
- Aleshores el cel és el carrer dels ocells?
- I tant que si! Molt bona pensada Martina! I et diré un secret – va dir l’avi amb veu fluixa i greu mentre li posava el braçalet acabat a la nena- el bé més preuat de tots els fils, és anar desembolcallant-los per tal de descobrir el que amaguen al fons.
Autor/a: MediterràniaMent
------------------------------------------------------------------------------------
I dos més, fora de competició!!:
Un relat de les meves vacances
Jo sóc Rosa i amb una amiga vam anar a Pamplona a les festes de Sant Fermín. La meva amiga es diu Gavina ens varem allotja a la casa dels seus familiars ens van rebre amb els braços oberts i ells ens van acompanyar a molts llocs. El dia del chupinazo, estavem davant del Ajuntament mirant el balcó on parlaven les autoritats del poble. L’alcalde i els companants. Be a l’assumpte que anava, en aquell momento es que estavem mirant les coses i parlant quan de sobte ens varem trobar envoltades de gent i no se d’ont van sortir i ens vam trovar tancades. Deu meu quanta gent semblava un formiguer al mateix temps els xicots ens deien no sabeu bè on t’us heu posat, tot eren ampolles, garrafes de cinc litres de vi negre, ampolles de cava i van començar a ruixar a la gent i ens posar de color rosa i això que anavem vestides de la robe típica, dirè la samarreta blanca, mocador vermell al coll, pantalons blancs i faixa vermella. Estaven tant contents i tot aixo va ser abans de llançar el chupinazo i quan el van llencar dins de la plaça ,semblave que tothom estesin dins del mar i tots anven endavant i enrere , i cridaven visca “Sant Fermín”.
Tothom amb els mocadors vermells a les mans feiem les onades del mar. Deu Meu. Per molt que us volgues explicar no us ho podeu imaginar, quanta emocio sentía el meu cor que bategava ben fort.
Nosaltres no sabiem on possar el peus ja que e terre era emplenat de ampolles i mollat de vi que anavan llençan la gent i cridaven tant que el que caigues a terra no es podía aixecar, perdien les ulleres, les sabates i havia molt de caos, despres per sortir ni ho voldria dir pero tot no s’acaba aquí, perque quan passavem per els carrers la gent llançava galledes d’aigua desde els balcons., hi havia llocs que tenien manegues d’aigua, tots vam quedar com pollets remollats. Apart de aixo va ser molt bonic, els toros corrien per els carrers a les nits feien els focs , l’animació de la gent, les casetes de regals, el ball i la professo de Sant Fermín. Us he explicat una mica per sobre us diré que he tingut una gran experiencia.
-----------------------------------------------------------------------------------
Un altre dia de feina
No era el que s’esperava. Però allà hi era. Quieta, petrificada, estirada al seu llit. La millor part va ser quan la va sorprendre. Es va donar un bon ensurt. Anava remenant a la seva bossa i no es va adonar que algú entrava just darrera d’ella. I és clar, el mirall de l’ascensor va fer la resta. Va haver un crit contingut i una ganyota esperpèntica. Com si rès, a continuació es va dedicar a intentar refer el componiment perdut durant aquell breu instant, aquella explosió de qüotidanietat que la va deixar en evidència. Hi ha un camí més fàcil i curt que ser, que és semblar-ho. La majoria amb la portada quedarà satisfeta, com amb els titulars d’un diari de premsa. Fins i tot hi ha qui arriba a creure’s la seva pròpia paròdia. La Demelsa era una d’aquestes. Un nom així ja deu predisposar a una vida farcida de narcisisme estúpid i prepotència. Doncs això.Va ser molt fàcil, un xic decepcionant, tot plegat. Però la María ja anava tard un cop més a la feina i no hi havia temps que perdre. Va agafar les claus, el mòbil i la cartera. Abans de marxar, però, va arrossegar el cos inert de la Demelsa i el va enfonsar a la banyera.
Autor/a: Norman Bates
Una sala plena de sang gronxant-se sota el cos de sis homes estirats. Cap d'ells ferit.
Un jove qüestionant-se el perquè del seu primer tatuatge, contempla l'escena.
Música ambiental transmetent pau.
La pau és vermella i embossada.
...Uns ulls s'obren de nou...
L'esglai al vidre de l'habitació es transforma en un munt de somnis que aparcats en un racó esperaven tornar a fluir en les teves converses.
El teu cos torna a cobrar vida, després d'un temps amb l'esguard clavat a les fulles del calendari de l'any anterior; assaborint el viscut, sense saber-ne passar pàgina al proper mes.
somrius de nou i canvies incondicional per futur.
Autor/a: Agost
---------------------------------------------------------------------------------
Sense dir res
Sense dir res a ningú, va agafar la jaqueta i va fotre el camp.
Autor/a: Xerrameca
---------------------------------------------------------------------------------
FILA QUE FILARÀS…
- Avi, com és que sent un home t’agraden tant els fils?
- Petita Martina… -va dir l’avi mentre acabava un braçalet fet amb fils de colors- Perquè si t’hi fixes per tot arreu hi ha fils, i tots són ben diferents, com també ho són les persones, poden ser subtils i forts, lleugers i robustos. A alguns fils se’ls anomena lligams i aquests són invisibles, però molt tenaços, i això vol dir que costen molt de deslligar. Dels fils sempre he pensat que són els carrers que uneixen les persones.
- Aleshores el cel és el carrer dels ocells?
- I tant que si! Molt bona pensada Martina! I et diré un secret – va dir l’avi amb veu fluixa i greu mentre li posava el braçalet acabat a la nena- el bé més preuat de tots els fils, és anar desembolcallant-los per tal de descobrir el que amaguen al fons.
Autor/a: MediterràniaMent
------------------------------------------------------------------------------------
I dos més, fora de competició!!:
Un relat de les meves vacances
Jo sóc Rosa i amb una amiga vam anar a Pamplona a les festes de Sant Fermín. La meva amiga es diu Gavina ens varem allotja a la casa dels seus familiars ens van rebre amb els braços oberts i ells ens van acompanyar a molts llocs. El dia del chupinazo, estavem davant del Ajuntament mirant el balcó on parlaven les autoritats del poble. L’alcalde i els companants. Be a l’assumpte que anava, en aquell momento es que estavem mirant les coses i parlant quan de sobte ens varem trobar envoltades de gent i no se d’ont van sortir i ens vam trovar tancades. Deu meu quanta gent semblava un formiguer al mateix temps els xicots ens deien no sabeu bè on t’us heu posat, tot eren ampolles, garrafes de cinc litres de vi negre, ampolles de cava i van començar a ruixar a la gent i ens posar de color rosa i això que anavem vestides de la robe típica, dirè la samarreta blanca, mocador vermell al coll, pantalons blancs i faixa vermella. Estaven tant contents i tot aixo va ser abans de llançar el chupinazo i quan el van llencar dins de la plaça ,semblave que tothom estesin dins del mar i tots anven endavant i enrere , i cridaven visca “Sant Fermín”.
Tothom amb els mocadors vermells a les mans feiem les onades del mar. Deu Meu. Per molt que us volgues explicar no us ho podeu imaginar, quanta emocio sentía el meu cor que bategava ben fort.
Nosaltres no sabiem on possar el peus ja que e terre era emplenat de ampolles i mollat de vi que anavan llençan la gent i cridaven tant que el que caigues a terra no es podía aixecar, perdien les ulleres, les sabates i havia molt de caos, despres per sortir ni ho voldria dir pero tot no s’acaba aquí, perque quan passavem per els carrers la gent llançava galledes d’aigua desde els balcons., hi havia llocs que tenien manegues d’aigua, tots vam quedar com pollets remollats. Apart de aixo va ser molt bonic, els toros corrien per els carrers a les nits feien els focs , l’animació de la gent, les casetes de regals, el ball i la professo de Sant Fermín. Us he explicat una mica per sobre us diré que he tingut una gran experiencia.
-----------------------------------------------------------------------------------
Un altre dia de feina
No era el que s’esperava. Però allà hi era. Quieta, petrificada, estirada al seu llit. La millor part va ser quan la va sorprendre. Es va donar un bon ensurt. Anava remenant a la seva bossa i no es va adonar que algú entrava just darrera d’ella. I és clar, el mirall de l’ascensor va fer la resta. Va haver un crit contingut i una ganyota esperpèntica. Com si rès, a continuació es va dedicar a intentar refer el componiment perdut durant aquell breu instant, aquella explosió de qüotidanietat que la va deixar en evidència. Hi ha un camí més fàcil i curt que ser, que és semblar-ho. La majoria amb la portada quedarà satisfeta, com amb els titulars d’un diari de premsa. Fins i tot hi ha qui arriba a creure’s la seva pròpia paròdia. La Demelsa era una d’aquestes. Un nom així ja deu predisposar a una vida farcida de narcisisme estúpid i prepotència. Doncs això.Va ser molt fàcil, un xic decepcionant, tot plegat. Però la María ja anava tard un cop més a la feina i no hi havia temps que perdre. Va agafar les claus, el mòbil i la cartera. Abans de marxar, però, va arrossegar el cos inert de la Demelsa i el va enfonsar a la banyera.
Autor/a: Norman Bates
Subscriure's a:
Missatges (Atom)