RES NO ÉS IMPOSSIBLE
Després del desnonament, l'única cosa que em vaig voler portar van
ser unes fotos de la meva infància. Aquesta em va cridar l'atenció. Sóc jo. De
nena. Estava amb la meva cosina a la platja construint somnis de sorra. Fèiem
grans castells a primera línia de mar. Tot era possible.
Han passat 30 anys. Ja res és igual. Una ona va destrossar els nostres somnis de sorra. Ella va haver d'emigrar. Jo ho vaig perdre tot. Però em va rescatar el passat: aquesta foto, aquest mar, aquesta sorra, aquests somnis que em diuen que encara està tot per fer. Aquesta vegada no construiré castells. Res no és impossible.
BARRETINA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada