RESCAT TELEVISIU
Encenc la tele i em sorprenc de la quantitat de canals que puc mirar.
Feia temps que havíem passat d´ella, ens havíem tornat uns friquis de les
sèries arrel de Lost, i la comoditat de veure el què vols quan vols havien fet
que no formèssim part del “share” d´espectadors. Però als dinars de feina
sempre es parlava tant dels realitis! I jo mai podia opinar, així que m´havia
fet la reflexió de que, potser, calia veure la caixa tonta després de tant
temps, donar-hi un cop d´ull i dir-hi la meva demà al migdia.
Un canal, un altre, un altre…sense ser massa exigent anava apretant el
botó del comandament, observant com s´esgotaven les oportunitats de passar una
estona davant la televisió. Sentia la necessitat absurda de trobar algun
programa, alguna pel.lícula, alguna imatge que em sorprengués per tornar
a reviure les nits de crispetes i cervessa, amb el cul endinsat al sofà i amb
el neguit d´estar a punt de pixar-me a sobre però no poder anar al lavabo
perquè allò que veus és massa interessant.
No em vaig adonar que ja havies arribat, estaves allà enmig de la sala,
mirant-me sorprès. Va ser llavors que vaig mirar al rellotge, portava dues
hores llargues plantada davant la televisió, i no podia explicar-te què havia
estat mirant, perquè no recordava cap història digne de ser narrada. Podia
traslladar-te converses, comentaris, imatges, descriure´t a persones i
explicar-te què duien posat, però m´era impossible oferir-te una bona història.
I en aquell moment, vaig pensar que el que jo et podia explicar era el mateix
que feien els meus companys de feina a l´hora de dinar.
Vaig tenir sort que arribessis en aquell precís instant i em
rescatessis.
CANSOFÀGROC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada